Lost

The autumn is knocking on our doors again... seasons pass by as travellers do in an airport or a train station and I feel I am always the same. Thinking of you it seems days are more beautiful, thinking of you it seems I can breathe better than ever... but it is just an illusion. I can't live without you, I am not the same person you met that cold winter behind the curtain because time changes our spirit... doesn't it?? I don't know... in fact, I don't know anything... only that here I am, a lonely soul who vagues with no direction, without a goal to be accomplished, without a prize to be won... only me.

This is the solitude or something like this... a dark place where nobody wants to go but everybody has to be in one time or another... a prohibition made by life, an obligation imposed by the world which wants to get rid of us. Think for a moment: who are you? Why are you here? Your presence is ruled by yourself? I don't think so. Every morning, when I am in front of my bathroom's mirror I realize that I don't want to carry on in that crazy world where murderers are allowed to decide what to do that day. What about my freedom? What about my will to decide my own rights? This is a mad world and a sad reality which can't be untangled without being revised by my thoughts... But my thoughts aren't able to decide what is right and what is wrong, because prejudices obstaculize the task, because programmed minds are imposing our fate all the time. Maybe the vodka I have just had is corrupting my logic but this is how I feel today and I hope this feeling to be vanished at the end of my journey into my lonely mind. Lost in my thoughts, lost in my solitude, lost in my life... Bye world... I throw these lines... and that's all... Sadness is the boss and I have no idea what it will come next...

"A new beginning or the last end?
(A suicide note on my bed)
* This is a fictitious writing . Please, don't worry about that"

Hui la dinàmica de l'entrada de blog és ben diferent a l'habitual... La protagonista d'este passeig pels meus pensaments deixa pas a un altre personatge de ben diferent: la tristor.

Hui la tristor és protagonista en la meua vida, se n'ha anat una de les persones que més estime i, ho dic en present perquè, encara que sone a tòpic redundant, ell no està com a matèria corpòrea, però segueix i seguirà tan viu com sempre al meu cor i als meus pensaments. Ell es passeja pels meus pensaments més viu que mai en forma de records, uns records tan hermosos que eclipsen qualsevol altre de dolent...
El meu "dimoni emplomat", com ell em deia, ha deixat de respirar però no de viure; ara viu dins de mi i de tots els que tant l'hem estimat.

Sempré recordaré eixes nits d'hivern "arraconats" a la vora de la ximeneia, asseguda damunt les teues cametes "da quarta", amb un "Celtas" a una mà i l'altra rodejant-me la cintura, discutint perquè no em deixaves la "bufaora" per encendre més la brasa... te'n recordes, "uelito"?

Hui no estic inspirada per plasmar els meus sentiments, són massa emocions les que estan passant pel meu cap i pel meu cor, i totes van massa depressa, intentant assimilar perquè ha sigut tot tan ràpid, sense avisar amb 15 dies com fan amb un lloguer o un treball...

Sempre t'estimaré "uelito", sempre estaràs amb mi, i ara et necessite més que mai, has de donar-me forces perquè he de tancar un cicle i sé que m'ajudaràs a fer-ho des d'allà on estigues.

"Va, dona'm un besito! Aixina nooo!! Dels que tu ja saps!!"....

EL DIARI

DIA 1

Hui, a l´escola, la mestra ens ha donat un diari a cadascú... ens ha dit que vol que escrivim les vivències personals de cada dia, que narrem cada acció que hem viscut i, a mesura que anàrem ennumerant-les, expresarem la sensació que ens produïa.

El fet que la mestra ens haja manat este "deure" m´ha omplit d´alegria, perquè potser ara, la gent se n´adone de que en cada moment de la nostra vida hi ha felicitat. Perquè, de tots és sabut que la felicitat no dura eternament, però he sentit als adults dir que "busquen la felicitat, volen ser feliços" i no entenc com no se n´adonen de que eixa felicitat que tant ansien està ahi, a la cantonada, a casa, al parc, a l´escola... per què no se n´adonen??

No cal tenir diners, una parella meravellosa o un treball satisfactori per ser feliç... si bé és cert que totes eixes coses fan que ens sentim feliços, els majors no veuen les mateixes coses que jo veig.. potser vivim a mons diferents i una extranya il.lusió ens fa creure que compartim un mateix planeta.

Doncs bé, començaré dient com m´ha anat el dia:

A les 8 m´he despertat i M´HE SENTIT FELIÇ perquè a la ràdio-despertador sonava la cançò que tant m´agrada (me la vaig programar a propòsit per sentir-la cada matí); he desdejunat amb ma mare i M´HE TORNAT A SENTIR FELIÇ perquè m´havia comprat el dia abans els meus cereals preferits i estan boníiiiissims; De camí a l´escola, en l´autobús, M´HE SENTIT SÚPER-FELIÇ perquè el xic més simpàtic de la classe s´ha assegut al meu costat i hem estat parlant de la nova pel.lícula de dibuixos que van estrenar a la televisió (cosa que també em va fer FELIÇ) A l´escola, la mestra ens ha suggerit fer un diari de tot el que ens passa cada dia, i M´HE SENTIT FELIÇ I EMOCIONADA perquè ara podré expressar de quina manera aprecie la vida, de quina manera veig les coses que m´envolten i allò que em fan sentir, de com tinc la màgia de convertir la sensació molesta que pot produir un insignificant insecte revolant pel meu braç en la divertida sensació d´ unes cosquerelles que em fan somriure de camí a casa.

No vull rebel.lar-me contra la mestra, perquè ja se sap que no s´ha de fer, però no vaig a continuar... perquè acabaria amb totes les fulles massa prompte...són moltes les coses que faig al llarg del dia, i totes em fan sentir feliç; malgrat tot, sempre hi ha xicotets moments d´angoixa, inseguretat i dolor, però una vegada han passat, torna eixe estat de benestar al meu interior, agraint la nova sensació que eclipsa la que, moments abans, era tan dolenta.

Tots podem ser mags, tots podem convertir eixos moments que pensem que són dolents en moments únics i màgics, tots tenim el poder de portar la felicitat al llom i sentir-nos bé, perquè la felicitat no pesa, al contrari... ens fa sentir més lleugers i ens dóna ganes de seguir amb la vida, eixa vida que no és ni del veí ni de la mestra, ni dels teus pares, ni dels teus amics... és teua, i de tu depén que siga FELIÇ o no ho siga.

PD: Experimenteu la meravellosa sensació d´arribar a casa i sentir eixa acollidora temperatura després d´un llarg passeig pels freds carrers a les nits d´hivern.. eixa sensació és la FELICITAT, no cal que busqueu més enllà...

"les coses més simples són les més extraordinàries, i tan sols els savis aconsegueixen vore-les" (P. Coelho)

Per a totes les persones optimistes

ON ESTAVA??

Angoixa, malestar... rum-rum al cap... qui eres? No vull vore´t, vull que te´n vages i no sentir-te dins de mi més.

Mentre em taladres una i altra, i altra volta, parle amb els meus pares, els pregunte: on estava? què s´ha fet d´això? ha desaparegut per sempre? però no obtinc resposta, només rum-rum, rum-rum... els meus pares estan adormits, o no em volen fer cas,, m´ignoren.

Demà serà un altre dia, em diuen... com si jo no ho sabera!! però demà és demà i jo vull obtindre respostes hui. ESCOLTEU-ME!!!, parleu-me!!

No saben dir-me on estava, només fan que dir-me que vaja a dormir.

Hauré d'anar-me'n, no hi ha res que puga dir-me on estava... on respirava, on tenia posats els sentits, quin aroma desprenia, on estava dedicant somriures i paraules, eixes paraules que tantes voltes he escoltat, dolces i tendres, no com les teues, esgarrifoses i estridents, molestes i enganyoses...

Sempre seràs una cosa "non grata", si eres cosa... no sabria ben bé què dir... però ací estàs, fent-me escriure estes paraules, tan buides de sentit però amb tant de significat...

No sé amb quin humor s´alçaran demà els meus pares, tal volta contents, orgullosos de mi, per haver-los fet cas esta vegada... us he fet cas! Tal volta enfadats, decebuts per no haver-me rebel.lat i no haver demostrat que tinc vida pròpia sense ells.., però... això ells ja ho saben.

No vull que et fiques amb mi al llit, vull que te´n vages per on has vingut, i em deixes dormir perquè per la teua culpa no sabré on estava i ara ja no hi ha classes per poder-ho aclarir, com em va dir ma mare fa uns dies...

Quan no te n´adones, et faré de costat i tornaré a ser jo i, tal volta, però només tal volta, sabré on estava.

Un amanéixer de ressaca amb les persianes mig corregudes

EL DIBUIX

Mareee, pareee!!! _ (Plora)

Què et passa, filla? Què tens?

Hui he renyit amb una companya de classe... i encara no sé el motiu.

A vore, filla, explica-li a la mare des del prinicipi...

Estàvem a classe de dibuix, la mestra ens ha suggerit que pintàrem el que volguérem, sempre que es tractara d´una cosa bonica, digna d´admirar i apreciar.

Jo he dibuixat un sol, un arbre i una casa, i m´he dibuixat a mi mateixa baix de l´arbre, asseguda llegint un llibre i envoltada d´aus cantarines... L´he titolat: "Jo, gaudint de la vida"

Què bonic, filla!

La meua companya, n´ha fet un de molt bonic, al principi no m´agradava els colors que emprava però finalment ha aconseguit mesclar una gamma de colors meravellosa, era alegre, brillant i, com volia la mestra, digna d´admirar.

Quan me l´ha mostrat, no podia dixar de mirar-lo, m´encisaven els colors càlids de l´horitzó, se´m posaven els pèls de punta al contemplar el blau d´aquell mar, la precisió amb la que havia dibuixat les siluetes... Mare, era preciós.

Com que ha vist que m´havia agradat tant, me l´ha oferit com a regal. Jo li he dit que no, que era seu i que a mi no em corresponia tenir-lo però ha insistit tant que... finalment l´he hagut d´acceptar, m´he posat més contenta, mare...

No entenc res, filla... què ha passat, doncs?

Al finalitzar la classe, han vingut els seus pares, hi han entrat i, després de parlar amb la professora, s´han endut la meua amiga, però no sé per què...

Però... mare, s´han endut també el dibuix que m´havia obsequiat perquè pensaven que jo li l´havia furtat.. m´he quedat sense ell...

I això, per què, filleta? No els has dit que te l´havia regalat ella?

Sí, mare, però no m´han volgut escoltar, han girat el cap, i han seguit cap avant.

La professora ens ha dit que estava malalta i que se l´emportaven al metge. Però no m´ho crec, els seus pares no volen que siga amiga meua, per què? per què...? Jo no volia apropiar-me del seu dibuix, sols contemplar-lo... llarga estona.

"Filla, ja t´ho vaig dir una vegada, els pares volem el millor per als nostres fills, conversem amb vosaltres per a guiar-vos bé, encara que de vegades no prenem la decisió correcta, o vosaltres penseu que no ho és. Possiblement, la teua companya puga explicar-los que no volies furtar-li el seu dibuix, sols admirar-lo... n´estic segura, demà, quan hi tornes a classe, ho sabràs"

Una nit humida al racó de pensar
Per a tots aquells i aquelles que han sortit corrents alguna vegada

......

Anit, després de parlar amb els meus pares, me´n vaig adonar que, malgrat el que em diguen, sí que hi ha gent roïn, sí que hi ha gent que ens vol fer mal, així i tot, però, també n´hi ha que ens fa mal i no se n´adona... No ens volen fer mal, ho fan inconscientment, guiats per un sentiment d´ignorància i egocentrisme.

Però no és un egocentrisme calculat o intencionat, és més bé un reflexe dels anhels amagats darrere d´una innocència apunt de caducar.

Els meus pares no són reals, ja ho sé, però els he batejat d´esta manera perquè són, al cap i a la fi, els que realment em guien pels camins de la vida.

De vegades m´enganyen, m´oculten coses i em confonen, però no ho fan malevolament, és per protecció, per por... d´altres em fan somriure, m´evoquen records que fan encendre ixa llum a la meua mirada sense demanar res a canvi, només que tinga compte d´ells.

Gràcies pares, em féu sentir viva.

QUÈ SOM??

Pare, mare... què sóc jo?

Tu... eres tu,

un èsser únic al món,

plena de defectes... i de virtuts

Per què no puc vore eixes virtuts?

Per què la gent no me les deixa vore, pares?

Per què, si sóc especial, em fan sentir com un drap?

Per què m´heu ficat dins d´una bombolla i no m´heu dixat eixir a respirar?

Per què hi ha gent roïna que vol fer-me mal?

No volen fer-te mal, filleta, no volen...

així doncs... per què ho fan?

Perquè ells no van saber preguntar els seus pares,

no van fer res per millorar

s´han quedat en la ignorància,

s´han acomodat en este món d´ignorants.

Per què sou tan llestos, pares?

No ho som, filla, només volem el millor per tu,

que ningú et faça plorar,

i, si ho fan, que siga per alegria, per felicitat.

Aleshores, pares, crec que ja sé què sóc!!

Sóc aquell tresor que busca tot bucaner,

Sóc aquella lluna que tothom vol agafar,

Sóc aquell nen xicotet que tots volen besar.

Si, filleta, tot això eres tu!

No ho oblides mai, no ho oblides mai...

Una nit de nadal a un món paral.lel