viernes, 15 de abril de 2011

Estudiar? No, gràcies!


Bufff…!!! Són les 10 encara... 4 hores més per tornar-me’n a casa!! Açò no hi ha qui ho resisteixa... El professor sembla que vaja a ralentí, el temps passa a la velocitat mínima, com si la nova llei de circulació del Zapatero s’hagués imposat també a les aules... Este horari deuria ser denunciable, ens exploten, ací enclaustrats, saturant-nos d’informació que, d’altra banda, no ens serveix per a res... Què m’importa a mi qui va ser Pompeu Fabra si jo el que vull ser és tertuliana d’un programa de cor a la televisió? Com la Esteban... eixa sí que sap! L’escola de la vida és la que més falta ens fa a nosaltres! I no tant de llibre i tanta "pamplina". Deuríem tenir dret d’elecció per decidir si volem vindre a l’insti o no... o, millor! Cobrar un sou per hores, com fan els professors que, mirat bé, no se’l guanyen, s’hi limiten a abocar-nos el rotllo un dia rere altre, sense tindre en consideració que no som màquines... Ei! Què està dient ara? Un examen? Per a quin dia? Dilluns?!? Impossible!! Com se’ls  ocorre posar un examen dilluns? Amb totes les coses que he de fer el cap de setmana... jo no puc estudiar! Divendres he quedat amb la penya per anar al nostre local i fer una bona xerradeta i el dissabte no em ronda pel cap, ni en somnis, alçar-me de bon matí per estudiar, no, no, no!! Dissabte per la nit sortir de festa és sagrat, i no pense en gitar-me abans de les 6 de la matinada així que ja d’estudiar el diumenge ni parlar-ne...Aquests professors són idiotes... que no saben que som joves i hem de viure la vida? Si jo fóra presidenta del govern, un altre gall cantaria... Menys estudiar i més gaudir de la vida!!
I quan arribe a casa la mateixa cantinel.la de sempre... “No seràs res a la vida si no estudies”, “Aprofita el temps que, amb el temps, te’n penediràs...”, “Tan de bo jo hagués estudiat i hagués tingut l’oportunitat que tu tens”... Quina ratlladura de bola!! Per què no podem decidir quins pares tenir? A mi els meus no m’agraden... Sempre estan igual, ens passem el dia debatent, cridant i barallant-nos... Com si sempre hagueren de tindre la raó!! A cas no saben que la majoria de vegades no la tenen? Ells no m’entenen com ho fan les meues amigues, elles sí que m’estimen i no ells... L’única cosa que volen és fer-me la vida impossible i amargar-me, però no ho aconseguiran perquè, quan siga major d’edat vaig a trobar una bona feina i independitzar-me, i els cagaré la cara... que no juguen amb mi perquè amb mi la porten clara si creuen que vaig a quedar-me tota la vida amb ells...
Ostres!! Ja ha sonat la campana!! Hora del pati!! Vaig corrents al quiosc, a veure si ja ha sortit la revista, que ahir van dir a la tele que el Justin Bieber sortia a la portada!
Per cert... quins temes ha dit que sortiran a l’examen?

“Tú cambiarás cuando sepas distinguir el bien del mal.
Cambiarás, pero nada podrá ser de nuevo igual”
(Nino Bravo)

jueves, 14 de abril de 2011

Ficció Política


Tots pensem que tenim les millors idees. Tots ens vanagloriem escoltant-nos quan creiem que tenim raó. Tots ens molestem quan algú opina negativament sobre nosaltres o alguna cosa que ens toca directa o indirectament. Tots esperem que la gent ens diga coses bones, millors o excel·lents, sense parar-nos a pensar que no tot el que diem és correcte, ni adequat ni convinent. Ens agrada auto-convèncer-nos quan sabem que el que estem pensant no és allò que la nostra consciència ens ha dictat però... què més dóna! Hem de tenir raó, hem de ser convincents i la nostra retòrica, si bé no és la més justa, ho ha de semblar, ha d’arribar al “poble”, a la consciència de la gent, perquè n’estiguen segurs de que allò que els hi vulguem inculcar és allò que han d’interioritzar, seguir i predicar. Hem aprés a disfressar actuacions mal vistes per uns, adorades per altres però que no ens convé confessar obertament, per allò que “queda lleig” dir negre o gitano, quan podem dir immigrant o “d’ètnia diferent”. I ens rodegem d’eufemismes, quan en realitat, el que ens va rondant pel cap són paraules pejoratives, malsonants i poc diplomàtiques... ai la diplomàcia! Quant de mal ha fet a la societat! Però... què bé queda! Quants disgustos ens estalviem quan fem ús de la “bona paraula”, aquella que la gran majoria vol escoltar... Quantes revoltes hem evitat quan ens hem limitat a repetir, paraula per paraula, aquell discurs tan ben escrit per algun ens a l’ombra... Quins aplaudiments hem rebut quan hem desmentit rumors indignants que s’han interpretat per part d’alguns sectors... Què bé ens senta el benestar d’arribar a casa i sentir la càlida benvinguda dels “nostres”, acollint-nos i recolzar-nos incondicionalment.
TOTS?? N’estem segurs que TOTS som així? No hi caben reflexions? No està un poc desfasat allò d’ésser “amic” incondicional? No estem ancorats en una societat on els valors que hi deurien predominar són aquells que més escassegen?
“Miedo, tengo miedo... Miedo de quererte...
Miedo, tengo miedo... Miedo de perderte...”

Entre el tedi i la reflexió