Hui la dinàmica de l'entrada de blog és ben diferent a l'habitual... La protagonista d'este passeig pels meus pensaments deixa pas a un altre personatge de ben diferent: la tristor.

Hui la tristor és protagonista en la meua vida, se n'ha anat una de les persones que més estime i, ho dic en present perquè, encara que sone a tòpic redundant, ell no està com a matèria corpòrea, però segueix i seguirà tan viu com sempre al meu cor i als meus pensaments. Ell es passeja pels meus pensaments més viu que mai en forma de records, uns records tan hermosos que eclipsen qualsevol altre de dolent...
El meu "dimoni emplomat", com ell em deia, ha deixat de respirar però no de viure; ara viu dins de mi i de tots els que tant l'hem estimat.

Sempré recordaré eixes nits d'hivern "arraconats" a la vora de la ximeneia, asseguda damunt les teues cametes "da quarta", amb un "Celtas" a una mà i l'altra rodejant-me la cintura, discutint perquè no em deixaves la "bufaora" per encendre més la brasa... te'n recordes, "uelito"?

Hui no estic inspirada per plasmar els meus sentiments, són massa emocions les que estan passant pel meu cap i pel meu cor, i totes van massa depressa, intentant assimilar perquè ha sigut tot tan ràpid, sense avisar amb 15 dies com fan amb un lloguer o un treball...

Sempre t'estimaré "uelito", sempre estaràs amb mi, i ara et necessite més que mai, has de donar-me forces perquè he de tancar un cicle i sé que m'ajudaràs a fer-ho des d'allà on estigues.

"Va, dona'm un besito! Aixina nooo!! Dels que tu ja saps!!"....