Ficció Política

Tots pensem que tenim les millors idees. Tots ens vanagloriem escoltant-nos quan creiem que tenim raó. Tots ens molestem quan algú opina negativament sobre nosaltres o alguna cosa que ens toca directa o indirectament. Tots esperem que la gent ens diga coses bones, millors o excel·lents, sense parar-nos a pensar que no tot el que diem és correcte, ni adequat ni convinent. Ens agrada auto-convèncer-nos quan sabem que el que estem pensant no és allò que la nostra consciència ens ha dictat però... què més dóna! Hem de tenir raó, hem de ser convincents i la nostra retòrica, si bé no és la més justa, ho ha de semblar, ha d’arribar al “poble”, a la consciència de la gent, perquè n’estiguen segurs de que allò que els hi vulguem inculcar és allò que han d’interioritzar, seguir i predicar. Hem aprés a disfressar actuacions mal vistes per uns, adorades per altres però que no ens convé confessar obertament, per allò que “queda lleig” dir negre o gitano, quan podem dir immigrant o “d’ètnia diferent”. I ens rodegem d’eufemismes, quan en realitat, el que ens va rondant pel cap són paraules pejoratives, malsonants i poc diplomàtiques... ai la diplomàcia! Quant de mal ha fet a la societat! Però... què bé queda! Quants disgustos ens estalviem quan fem ús de la “bona paraula”, aquella que la gran majoria vol escoltar... Quantes revoltes hem evitat quan ens hem limitat a repetir, paraula per paraula, aquell discurs tan ben escrit per algun ens a l’ombra... Quins aplaudiments hem rebut quan hem desmentit rumors indignants que s’han interpretat per part d’alguns sectors... Què bé ens senta el benestar d’arribar a casa i sentir la càlida benvinguda dels “nostres”, acollint-nos i recolzar-nos incondicionalment.

TOTS?? N’estem segurs que TOTS som així? No hi caben reflexions? No està un poc desfasat allò d’ésser “amic” incondicional? No estem ancorats en una societat on els valors que hi deurien predominar són aquells que més escassegen?

“Miedo, tengo miedo... Miedo de quererte...

Miedo, tengo miedo... Miedo de perderte...”

Entre el tedi i la reflexió