Valencià? Català? Conveniència o menyspreu?

No entenc com, després de tant de temps, encara puc sentir expressions com “el català és de Barcelona, ací parlem valencià” o frases similars… El català no és ni de Barcelona ni de València ni del veí, és una llengua compartida, de TOTS els que la parlen i l’escriuen o, dit d’una altra manera, l’usen.

El debat sorgit sobre si dir-li valencià o català (no per la nomenclatura, sinó per la diferenciació d’idioma) no és altra cosa més que un endarreriment cultural dins del nostre poble, el valencià. No fem altra cosa que llevar-nos la raó tant d’un costat com de l’altre  quan, el que realment deuria preocupar-nos és usar el valencià per tal que no desaparega com a llengua nostra que és i que, d’una manera o altra, marca la nostra identitat com a valencians.

El “blaverisme” -només cal pegar-li una ullada a qualsevol escrit referent a la historia político-cultural del nostre poble- va sortir com a reacció al valencianisme que s’estava practicant a la nostra terra, valencianisme que solament tenia la intenció d’arrelar una consciència perduda durant els tristos anys del franquisme.  Però no es va saber entendre – o no es va voler- i les reaccions, baix el nom d’anti-catalanisme, no es van fer esperar.

El temps ho cura tot, diuen, però en València s’ha vist com aquesta expressió perd força any rere any. No solament no han desaparegut eixes “reaccions” que no fan altra cosa que fer malbé la nostra llengua sinó que han pres força entre gent que, lluny de conèixer la història dels valencians, s’han deixat guiar per fal·làcies infundades i plenes d’odi basat en una concepció més que errònia de la vertadera natura de la nostra identitat.

Per què eixe odi cap a tot allò que té a veure amb el català? “Ens miren per dalt del muscle”, diuen alguns. A cas no se n’adonen que és absurd per tots els costats? La unitat de la llengua no se l’han “inventada” els catalans, ni els valencians, ni els pancatalanistes. La unitat de la llengua és una realitat, avalada per la HISTÒRIA i, sí, ho pose en majúscules perquè la història no és cap invenció, ni cap punt de vista subjectiu. S’hi poden fer assajos basats en la història però la història no és cap assaig-imaginari escrit per conveniència individualista.

Deixem fer als filòlegs i als historiadors i no ens fiquem en “camisa d’onze vares”.