Sempre t'oblidaré

La taula continua com la vàrem deixar anit... plena de fem, brutícia i burilles. No hi havia ganes de res, tot era confós i ho vàrem deixar estar, allà, tot per terra, com sempre ho deixe tot a la vida.

Tu ara no hi ets, mai hi ets... per què hi havies d'èsser ara? Sembla que t'agrade veure'm endinsada en aquesta solitud, desamparada i amb tota la càrrega al meu llom... de vegades ets tan imbècil...

Els meus pares ja m'ho deien, no els reals, els imaginaris, però, aquells que habiten a la meua consciència, els que no em deixen mai, encara que de vegades no els faig cas, son tan pesats... Sempre em van advertir que et fugira, que mirara cap a un altre costat però fer-los cas de vegades és tan difícil... 

Sona el telèfon, m'irrita... m'irrita tant eixe so esgarrifós que em recorda que no estàs... romans als meus pensaments dia després de dia, crivellant-me, torturant-me i matant-me poc a poc... 

Les converses mai han sigut el teu fort, no obstant sí el meu... la meua estratègia per retenir-te, sempre... mai... de vegades... mentides.

Em cremes com el glaçó de gel que he de sostenir esperant-te, jurant-me que vindràs per fer-me més lleuger el treball... vindràs? No, sé que no ho faràs, per què havies de fer-ho ara? Mai te n'has adonat i mai te n'adonaràs, perquè sempre has gaudit veient-me sofrir, com qui veu l'espectacle del circ romà des de les graderies més privilegiades.

Riu-te si vols, plora... no m'importa... la història sempre és la mateixa, no hi ha final, tan sols un to be continued, com les pel.lícules de trilogies que mai t'han agradat. Com t'havien d'agradar? Això mai ha anat amb tu, ho menysprees, com ho fas amb mi... mentider.

Ara només en resta esperar... com sempre... veure passar el temps... com sempre... somniar desperta... com sempre. No em tornes a visitar si no es per quedar-te.

Fins mai, sempre t'oblidaré.