VALENCIANGLISH

Em sorprèn la quantitat de gent que diu no saber-ne “ni papa” d’anglès, afirmant que no surten del tant conegut “hello” o del “good-bye”. És per això que m’he decidit a dedicar a aquestes persones el següent escrit per fer-les veure que saben més anglès del que es pensen i que estan rodejades d’anglicismes al seu dia a dia sense ni tan sols adonar-se’n...

“Quants de vosaltres heu optat per l’esport com una alternativa d’oci? De segur que molts heu practicat un poc de footing, heu fet step a un gym o heu trobat divertit jugar un partit de football o basket. Jo, sincerament, no em confesse una amant de l’esport; sóc més bé de les que els agrada seure al sofà i donar-li al botó de l’on i després al play al DVD per tal de veure una bona pel.lícula; si no m’agrada -com ara, els westerns-, simplement li done a l’ stop i prem el botó de l’off per apagar-lo. En estiu, quan arriba el cap de setmana, també m’agrada anar a la platja, per gaudir del sol i poder lluir bronzejat en enfundar-me uns shorts ben curts... unes horetes de relax i, en arribar a casa, una bona passada d’after-sun (una crema per a després del sol)per prevenir rojors innecessàries. Hi ha persones que prefereixen untar-se de body milk (llet corporal), però tant si fa. A boqueta de nit, els xics s’afaiten, seguit d’un bon after-shave, uns jeans còmodes i a passejar ( o a jugar a la play station, que els agrada molt)! Les xiques, per més coquetes, triem el millor top de l’armari, uns leggins sexy, ens pintem la ratlleta de l’ull amb un eye-liner, un poc de gloss (per donar brillo) als llavis... i a passejar! A la nit potser anem a sopar, a fer-nos un sandwich de bacon i una cola light, per agafar forces i més tard ballar un poc de rock & roll i swing, o gaudir d’un bon concert de música jazz, blues o soul a algun pub proper. En tornar, revisaré els meus e-mails i obriré un document en word per tal d’escriure unes paraules i el guardaré en el pen, i en unes horetes estaré dormint, no sense haver passat abans pel water per rentar-me les dents. I em posaré a somniar amb un viatge meravellós, on no hi haja overbooking a les línies aèries...”

P.D: Potser l’escrit us semble un poc incoherent, però és una xicoteta mostra de l’ample vocabulari anglo que fem servir sense adonar-nos-en... Per no parlar de la quantitat de paraules llatines en llengua anglesa. Però bé, tal volta això en un proper escrit.

POR

Tenir por és una sensació d’allò més normal en algun moment puntual de la nostra existència; sentim por quan arribem a final de mes i no sabem si hi podrem pagar totes les factures que tenim pendents; també ens envaeix eixe sentiment quan ens parem a pensar en la mort, abans d’una operació important per la que hem de passar on està en joc la nostra salut...

Són diverses les situacions en la que hom es pot trobar i experimentar una por més o menys intensa; però bé, què és la por en realitat? La sofrim tots de la mateixa manera? On està el límit que separa la por de la cautel.la? A cas eixa alteració emocional no és una manera que el nostre cos té d’aconsellar-nos precaució?

Tito Livio va dir: “La por sempre està disposada a veure les coses pitjors del que són”. Aquesta cita, i variants de la mateixa, prenen força quan la por suposa un bloqueig a l’hora de fer determinades coses. El temor al fracàs és l’exemple més clar d’eixe tipus de sentiment poruc; sense cap dubte, quan el nostre futur està en mans d’una decisió que hem de prendre, al nostre cervell s’activa una alarma que ens ompli el cap d’interrogants inevitables: “Estaré fent el correcte?”, “Sabré fer-li front a les conseqüències?” “Sortirà tot bé?”... Com ja he dit, totes estes qüestions són, com a mínim, inevitables, encara que no ens afecten de la mateixa manera a tots.

He de confessar que a mi, no és que em causen por els esports de risc com fer “puenting”, paracaigudisme, o pràctiques similars; el que sent és vertader pànic davant la idea d’haver de llançar-me al buit sense cap motiu aparent, només pel fet de que la meua adrenalina se’m dispare a una velocitat esgarrifosa. Exemples com aquest són els que m’insten a pensar en si Edmund Burke no té raó quan diu que “La por atenta i previsora és la mare de la seguretat” ; no és cert que, quan el meu cos experimenta por en aquests casos, no és més que una precaució davant un possible final tràgic? 

Seguint amb les cites i ja per acabar, he de donar-li tota la raó a una frase que Alonso Ercilla va deixar patent i que no hem de passar per alt, doncs, al meu parer, reflexa un poc d’eixos dos sentiments que he esmentat més amunt: d’una banda, la por cautelar o previsora, d’altra, la que, malgrat ser quasi impossible,  deuríem eliminar de les nostres vides, degut a que no és més que un sentiment d’inseguretat davant tot allò que ens resulta desconegut; “La por és natural en el prudent, i vèncer-la és del valent”.

Pensaments matutins per a reflexions vespertines

Estudiar? No, gràcies!

Bufff…!!! Són les 10 encara... 4 hores més per tornar-me’n a casa!! Açò no hi ha qui ho resisteixa... El professor sembla que vaja a ralentí, el temps passa a la velocitat mínima, com si la nova llei de circulació del Zapatero s’hagués imposat també a les aules... Este horari deuria ser denunciable, ens exploten, ací enclaustrats, saturant-nos d’informació que, d’altra banda, no ens serveix per a res... Què m’importa a mi qui va ser Pompeu Fabra si jo el que vull ser és tertuliana d’un programa de cor a la televisió? Com la Esteban... eixa sí que sap! L’escola de la vida és la que més falta ens fa a nosaltres! I no tant de llibre i tanta "pamplina". Deuríem tenir dret d’elecció per decidir si volem vindre a l’insti o no... o, millor! Cobrar un sou per hores, com fan els professors que, mirat bé, no se’l guanyen, s’hi limiten a abocar-nos el rotllo un dia rere altre, sense tindre en consideració que no som màquines... Ei! Què està dient ara? Un examen? Per a quin dia? Dilluns?!? Impossible!! Com se’ls  ocorre posar un examen dilluns? Amb totes les coses que he de fer el cap de setmana... jo no puc estudiar! Divendres he quedat amb la penya per anar al nostre local i fer una bona xerradeta i el dissabte no em ronda pel cap, ni en somnis, alçar-me de bon matí per estudiar, no, no, no!! Dissabte per la nit sortir de festa és sagrat, i no pense en gitar-me abans de les 6 de la matinada així que ja d’estudiar el diumenge ni parlar-ne...Aquests professors són idiotes... que no saben que som joves i hem de viure la vida? Si jo fóra presidenta del govern, un altre gall cantaria... Menys estudiar i més gaudir de la vida!!

I quan arribe a casa la mateixa cantinel.la de sempre... “No seràs res a la vida si no estudies”, “Aprofita el temps que, amb el temps, te’n penediràs...”, “Tan de bo jo hagués estudiat i hagués tingut l’oportunitat que tu tens”... Quina ratlladura de bola!! Per què no podem decidir quins pares tenir? A mi els meus no m’agraden... Sempre estan igual, ens passem el dia debatent, cridant i barallant-nos... Com si sempre hagueren de tindre la raó!! A cas no saben que la majoria de vegades no la tenen? Ells no m’entenen com ho fan les meues amigues, elles sí que m’estimen i no ells... L’única cosa que volen és fer-me la vida impossible i amargar-me, però no ho aconseguiran perquè, quan siga major d’edat vaig a trobar una bona feina i independitzar-me, i els cagaré la cara... que no juguen amb mi perquè amb mi la porten clara si creuen que vaig a quedar-me tota la vida amb ells...

Ostres!! Ja ha sonat la campana!! Hora del pati!! Vaig corrents al quiosc, a veure si ja ha sortit la revista, que ahir van dir a la tele que el Justin Bieber sortia a la portada!

Per cert... quins temes ha dit que sortiran a l’examen?

“Tú cambiarás cuando sepas distinguir el bien del mal.

Cambiarás, pero nada podrá ser de nuevo igual”

(Nino Bravo)

Ficció Política

Tots pensem que tenim les millors idees. Tots ens vanagloriem escoltant-nos quan creiem que tenim raó. Tots ens molestem quan algú opina negativament sobre nosaltres o alguna cosa que ens toca directa o indirectament. Tots esperem que la gent ens diga coses bones, millors o excel·lents, sense parar-nos a pensar que no tot el que diem és correcte, ni adequat ni convinent. Ens agrada auto-convèncer-nos quan sabem que el que estem pensant no és allò que la nostra consciència ens ha dictat però... què més dóna! Hem de tenir raó, hem de ser convincents i la nostra retòrica, si bé no és la més justa, ho ha de semblar, ha d’arribar al “poble”, a la consciència de la gent, perquè n’estiguen segurs de que allò que els hi vulguem inculcar és allò que han d’interioritzar, seguir i predicar. Hem aprés a disfressar actuacions mal vistes per uns, adorades per altres però que no ens convé confessar obertament, per allò que “queda lleig” dir negre o gitano, quan podem dir immigrant o “d’ètnia diferent”. I ens rodegem d’eufemismes, quan en realitat, el que ens va rondant pel cap són paraules pejoratives, malsonants i poc diplomàtiques... ai la diplomàcia! Quant de mal ha fet a la societat! Però... què bé queda! Quants disgustos ens estalviem quan fem ús de la “bona paraula”, aquella que la gran majoria vol escoltar... Quantes revoltes hem evitat quan ens hem limitat a repetir, paraula per paraula, aquell discurs tan ben escrit per algun ens a l’ombra... Quins aplaudiments hem rebut quan hem desmentit rumors indignants que s’han interpretat per part d’alguns sectors... Què bé ens senta el benestar d’arribar a casa i sentir la càlida benvinguda dels “nostres”, acollint-nos i recolzar-nos incondicionalment.

TOTS?? N’estem segurs que TOTS som així? No hi caben reflexions? No està un poc desfasat allò d’ésser “amic” incondicional? No estem ancorats en una societat on els valors que hi deurien predominar són aquells que més escassegen?

“Miedo, tengo miedo... Miedo de quererte...

Miedo, tengo miedo... Miedo de perderte...”

Entre el tedi i la reflexió