Estudiar? No, gràcies!

Bufff…!!! Són les 10 encara... 4 hores més per tornar-me’n a casa!! Açò no hi ha qui ho resisteixa... El professor sembla que vaja a ralentí, el temps passa a la velocitat mínima, com si la nova llei de circulació del Zapatero s’hagués imposat també a les aules... Este horari deuria ser denunciable, ens exploten, ací enclaustrats, saturant-nos d’informació que, d’altra banda, no ens serveix per a res... Què m’importa a mi qui va ser Pompeu Fabra si jo el que vull ser és tertuliana d’un programa de cor a la televisió? Com la Esteban... eixa sí que sap! L’escola de la vida és la que més falta ens fa a nosaltres! I no tant de llibre i tanta "pamplina". Deuríem tenir dret d’elecció per decidir si volem vindre a l’insti o no... o, millor! Cobrar un sou per hores, com fan els professors que, mirat bé, no se’l guanyen, s’hi limiten a abocar-nos el rotllo un dia rere altre, sense tindre en consideració que no som màquines... Ei! Què està dient ara? Un examen? Per a quin dia? Dilluns?!? Impossible!! Com se’ls  ocorre posar un examen dilluns? Amb totes les coses que he de fer el cap de setmana... jo no puc estudiar! Divendres he quedat amb la penya per anar al nostre local i fer una bona xerradeta i el dissabte no em ronda pel cap, ni en somnis, alçar-me de bon matí per estudiar, no, no, no!! Dissabte per la nit sortir de festa és sagrat, i no pense en gitar-me abans de les 6 de la matinada així que ja d’estudiar el diumenge ni parlar-ne...Aquests professors són idiotes... que no saben que som joves i hem de viure la vida? Si jo fóra presidenta del govern, un altre gall cantaria... Menys estudiar i més gaudir de la vida!!

I quan arribe a casa la mateixa cantinel.la de sempre... “No seràs res a la vida si no estudies”, “Aprofita el temps que, amb el temps, te’n penediràs...”, “Tan de bo jo hagués estudiat i hagués tingut l’oportunitat que tu tens”... Quina ratlladura de bola!! Per què no podem decidir quins pares tenir? A mi els meus no m’agraden... Sempre estan igual, ens passem el dia debatent, cridant i barallant-nos... Com si sempre hagueren de tindre la raó!! A cas no saben que la majoria de vegades no la tenen? Ells no m’entenen com ho fan les meues amigues, elles sí que m’estimen i no ells... L’única cosa que volen és fer-me la vida impossible i amargar-me, però no ho aconseguiran perquè, quan siga major d’edat vaig a trobar una bona feina i independitzar-me, i els cagaré la cara... que no juguen amb mi perquè amb mi la porten clara si creuen que vaig a quedar-me tota la vida amb ells...

Ostres!! Ja ha sonat la campana!! Hora del pati!! Vaig corrents al quiosc, a veure si ja ha sortit la revista, que ahir van dir a la tele que el Justin Bieber sortia a la portada!

Per cert... quins temes ha dit que sortiran a l’examen?

“Tú cambiarás cuando sepas distinguir el bien del mal.

Cambiarás, pero nada podrá ser de nuevo igual”

(Nino Bravo)

Ficció Política

Tots pensem que tenim les millors idees. Tots ens vanagloriem escoltant-nos quan creiem que tenim raó. Tots ens molestem quan algú opina negativament sobre nosaltres o alguna cosa que ens toca directa o indirectament. Tots esperem que la gent ens diga coses bones, millors o excel·lents, sense parar-nos a pensar que no tot el que diem és correcte, ni adequat ni convinent. Ens agrada auto-convèncer-nos quan sabem que el que estem pensant no és allò que la nostra consciència ens ha dictat però... què més dóna! Hem de tenir raó, hem de ser convincents i la nostra retòrica, si bé no és la més justa, ho ha de semblar, ha d’arribar al “poble”, a la consciència de la gent, perquè n’estiguen segurs de que allò que els hi vulguem inculcar és allò que han d’interioritzar, seguir i predicar. Hem aprés a disfressar actuacions mal vistes per uns, adorades per altres però que no ens convé confessar obertament, per allò que “queda lleig” dir negre o gitano, quan podem dir immigrant o “d’ètnia diferent”. I ens rodegem d’eufemismes, quan en realitat, el que ens va rondant pel cap són paraules pejoratives, malsonants i poc diplomàtiques... ai la diplomàcia! Quant de mal ha fet a la societat! Però... què bé queda! Quants disgustos ens estalviem quan fem ús de la “bona paraula”, aquella que la gran majoria vol escoltar... Quantes revoltes hem evitat quan ens hem limitat a repetir, paraula per paraula, aquell discurs tan ben escrit per algun ens a l’ombra... Quins aplaudiments hem rebut quan hem desmentit rumors indignants que s’han interpretat per part d’alguns sectors... Què bé ens senta el benestar d’arribar a casa i sentir la càlida benvinguda dels “nostres”, acollint-nos i recolzar-nos incondicionalment.

TOTS?? N’estem segurs que TOTS som així? No hi caben reflexions? No està un poc desfasat allò d’ésser “amic” incondicional? No estem ancorats en una societat on els valors que hi deurien predominar són aquells que més escassegen?

“Miedo, tengo miedo... Miedo de quererte...

Miedo, tengo miedo... Miedo de perderte...”

Entre el tedi i la reflexió

Valencià? Català? Conveniència o menyspreu?

No entenc com, després de tant de temps, encara puc sentir expressions com “el català és de Barcelona, ací parlem valencià” o frases similars… El català no és ni de Barcelona ni de València ni del veí, és una llengua compartida, de TOTS els que la parlen i l’escriuen o, dit d’una altra manera, l’usen.

El debat sorgit sobre si dir-li valencià o català (no per la nomenclatura, sinó per la diferenciació d’idioma) no és altra cosa més que un endarreriment cultural dins del nostre poble, el valencià. No fem altra cosa que llevar-nos la raó tant d’un costat com de l’altre  quan, el que realment deuria preocupar-nos és usar el valencià per tal que no desaparega com a llengua nostra que és i que, d’una manera o altra, marca la nostra identitat com a valencians.

El “blaverisme” -només cal pegar-li una ullada a qualsevol escrit referent a la historia político-cultural del nostre poble- va sortir com a reacció al valencianisme que s’estava practicant a la nostra terra, valencianisme que solament tenia la intenció d’arrelar una consciència perduda durant els tristos anys del franquisme.  Però no es va saber entendre – o no es va voler- i les reaccions, baix el nom d’anti-catalanisme, no es van fer esperar.

El temps ho cura tot, diuen, però en València s’ha vist com aquesta expressió perd força any rere any. No solament no han desaparegut eixes “reaccions” que no fan altra cosa que fer malbé la nostra llengua sinó que han pres força entre gent que, lluny de conèixer la història dels valencians, s’han deixat guiar per fal·làcies infundades i plenes d’odi basat en una concepció més que errònia de la vertadera natura de la nostra identitat.

Per què eixe odi cap a tot allò que té a veure amb el català? “Ens miren per dalt del muscle”, diuen alguns. A cas no se n’adonen que és absurd per tots els costats? La unitat de la llengua no se l’han “inventada” els catalans, ni els valencians, ni els pancatalanistes. La unitat de la llengua és una realitat, avalada per la HISTÒRIA i, sí, ho pose en majúscules perquè la història no és cap invenció, ni cap punt de vista subjectiu. S’hi poden fer assajos basats en la història però la història no és cap assaig-imaginari escrit per conveniència individualista.

Deixem fer als filòlegs i als historiadors i no ens fiquem en “camisa d’onze vares”.

Nonsenses

El món és ple de coses sense sentit, sense trellat, sense cap ni peus... o, com diuen els fills de la Gran Bretanya, de "nonsenses".
Què hi fa, a la caixa tonta, un personatge, amb deliris de grandesa, amb aspiracions de princesa, guardonada amb el títol de "la princesa del pueblo"? No en sé de princeses, ni de la reialesa, en sé de la "cosa pública" i l'únic tron on ella seu és aquell que es troba sobre un gran munt de fem. Allà dalt a la cima seu la "princesa del pueblo"; al seu capdavall les restes i immundícies que han anat abocant ant rere any la seua cort reial. La corona, lluny de ser d'or, l'han anat formant serps, sangoneres i demés ens que li xuclaran fins l'última gota del seu patrimoni reial... Quanta absurdesa!! El sentit comú d'algunes persones brilla per la seua absència! I què dir dels seus súbdits? Apilats, amuntegats davall un ésser que s'enorgulleix de no saber parlar, de no tenir estudis, de no saber... pràcticament res... o siga, res que no tinga a veure amb parlar d'intimitats i demés secrets d'alcova. Però, afortunadament, tenim dret d'elecció. Gràcies xarxa, per fer-nos la vida més "normal"!

Una vesprada gris, de pensaments aburds i descobriments jocosos.

Lost

The autumn is knocking on our doors again... seasons pass by as travellers do in an airport or a train station and I feel I am always the same. Thinking of you it seems days are more beautiful, thinking of you it seems I can breathe better than ever... but it is just an illusion. I can't live without you, I am not the same person you met that cold winter behind the curtain because time changes our spirit... doesn't it?? I don't know... in fact, I don't know anything... only that here I am, a lonely soul who vagues with no direction, without a goal to be accomplished, without a prize to be won... only me.

This is the solitude or something like this... a dark place where nobody wants to go but everybody has to be in one time or another... a prohibition made by life, an obligation imposed by the world which wants to get rid of us. Think for a moment: who are you? Why are you here? Your presence is ruled by yourself? I don't think so. Every morning, when I am in front of my bathroom's mirror I realize that I don't want to carry on in that crazy world where murderers are allowed to decide what to do that day. What about my freedom? What about my will to decide my own rights? This is a mad world and a sad reality which can't be untangled without being revised by my thoughts... But my thoughts aren't able to decide what is right and what is wrong, because prejudices obstaculize the task, because programmed minds are imposing our fate all the time. Maybe the vodka I have just had is corrupting my logic but this is how I feel today and I hope this feeling to be vanished at the end of my journey into my lonely mind. Lost in my thoughts, lost in my solitude, lost in my life... Bye world... I throw these lines... and that's all... Sadness is the boss and I have no idea what it will come next...

"A new beginning or the last end?
(A suicide note on my bed)
* This is a fictitious writing . Please, don't worry about that"

Hui la dinàmica de l'entrada de blog és ben diferent a l'habitual... La protagonista d'este passeig pels meus pensaments deixa pas a un altre personatge de ben diferent: la tristor.

Hui la tristor és protagonista en la meua vida, se n'ha anat una de les persones que més estime i, ho dic en present perquè, encara que sone a tòpic redundant, ell no està com a matèria corpòrea, però segueix i seguirà tan viu com sempre al meu cor i als meus pensaments. Ell es passeja pels meus pensaments més viu que mai en forma de records, uns records tan hermosos que eclipsen qualsevol altre de dolent...
El meu "dimoni emplomat", com ell em deia, ha deixat de respirar però no de viure; ara viu dins de mi i de tots els que tant l'hem estimat.

Sempré recordaré eixes nits d'hivern "arraconats" a la vora de la ximeneia, asseguda damunt les teues cametes "da quarta", amb un "Celtas" a una mà i l'altra rodejant-me la cintura, discutint perquè no em deixaves la "bufaora" per encendre més la brasa... te'n recordes, "uelito"?

Hui no estic inspirada per plasmar els meus sentiments, són massa emocions les que estan passant pel meu cap i pel meu cor, i totes van massa depressa, intentant assimilar perquè ha sigut tot tan ràpid, sense avisar amb 15 dies com fan amb un lloguer o un treball...

Sempre t'estimaré "uelito", sempre estaràs amb mi, i ara et necessite més que mai, has de donar-me forces perquè he de tancar un cicle i sé que m'ajudaràs a fer-ho des d'allà on estigues.

"Va, dona'm un besito! Aixina nooo!! Dels que tu ja saps!!"....

EL DIARI

DIA 1

Hui, a l´escola, la mestra ens ha donat un diari a cadascú... ens ha dit que vol que escrivim les vivències personals de cada dia, que narrem cada acció que hem viscut i, a mesura que anàrem ennumerant-les, expresarem la sensació que ens produïa.

El fet que la mestra ens haja manat este "deure" m´ha omplit d´alegria, perquè potser ara, la gent se n´adone de que en cada moment de la nostra vida hi ha felicitat. Perquè, de tots és sabut que la felicitat no dura eternament, però he sentit als adults dir que "busquen la felicitat, volen ser feliços" i no entenc com no se n´adonen de que eixa felicitat que tant ansien està ahi, a la cantonada, a casa, al parc, a l´escola... per què no se n´adonen??

No cal tenir diners, una parella meravellosa o un treball satisfactori per ser feliç... si bé és cert que totes eixes coses fan que ens sentim feliços, els majors no veuen les mateixes coses que jo veig.. potser vivim a mons diferents i una extranya il.lusió ens fa creure que compartim un mateix planeta.

Doncs bé, començaré dient com m´ha anat el dia:

A les 8 m´he despertat i M´HE SENTIT FELIÇ perquè a la ràdio-despertador sonava la cançò que tant m´agrada (me la vaig programar a propòsit per sentir-la cada matí); he desdejunat amb ma mare i M´HE TORNAT A SENTIR FELIÇ perquè m´havia comprat el dia abans els meus cereals preferits i estan boníiiiissims; De camí a l´escola, en l´autobús, M´HE SENTIT SÚPER-FELIÇ perquè el xic més simpàtic de la classe s´ha assegut al meu costat i hem estat parlant de la nova pel.lícula de dibuixos que van estrenar a la televisió (cosa que també em va fer FELIÇ) A l´escola, la mestra ens ha suggerit fer un diari de tot el que ens passa cada dia, i M´HE SENTIT FELIÇ I EMOCIONADA perquè ara podré expressar de quina manera aprecie la vida, de quina manera veig les coses que m´envolten i allò que em fan sentir, de com tinc la màgia de convertir la sensació molesta que pot produir un insignificant insecte revolant pel meu braç en la divertida sensació d´ unes cosquerelles que em fan somriure de camí a casa.

No vull rebel.lar-me contra la mestra, perquè ja se sap que no s´ha de fer, però no vaig a continuar... perquè acabaria amb totes les fulles massa prompte...són moltes les coses que faig al llarg del dia, i totes em fan sentir feliç; malgrat tot, sempre hi ha xicotets moments d´angoixa, inseguretat i dolor, però una vegada han passat, torna eixe estat de benestar al meu interior, agraint la nova sensació que eclipsa la que, moments abans, era tan dolenta.

Tots podem ser mags, tots podem convertir eixos moments que pensem que són dolents en moments únics i màgics, tots tenim el poder de portar la felicitat al llom i sentir-nos bé, perquè la felicitat no pesa, al contrari... ens fa sentir més lleugers i ens dóna ganes de seguir amb la vida, eixa vida que no és ni del veí ni de la mestra, ni dels teus pares, ni dels teus amics... és teua, i de tu depén que siga FELIÇ o no ho siga.

PD: Experimenteu la meravellosa sensació d´arribar a casa i sentir eixa acollidora temperatura després d´un llarg passeig pels freds carrers a les nits d´hivern.. eixa sensació és la FELICITAT, no cal que busqueu més enllà...

"les coses més simples són les més extraordinàries, i tan sols els savis aconsegueixen vore-les" (P. Coelho)

Per a totes les persones optimistes