NEW AGE

Últimamente me he dedicado a leer y ver documentales acerca de lo que algunos llaman El Nuevo Pensamiento. Es un estilo de vida basado en la Ciencia de la Mente. Aunque su nombre más comercial, como muchos habréis escuchado es La ley de Atracción, plasmada en el best-seller El Secreto.

Sí, yo también he leído El Secreto y, aunque no ha sido ese el motivo que me ha llevado a indagar más sobre el asunto, bien es verdad que todo acaba siendo lo mismo y basándose en una misma idea, por mucho que se disfrace bajo diferentes títulos o etiquetas.

Lo que esta Ley de Atracción o Pensamiento Nuevo nos revela es que todo es energía y todo proviene de una misma fuente que es la inteligencia suprema y universal.
Las personas no somos más que energía disfrazada de un cuerpo y corrompida por el Ego, que no es otra cosa que lo que desencadena todo pensamiento negativo y nos aleja de nuestra conexión armónica con la fuente.

La fuente es paz, sabiduría, abundancia y bondad; y todo lo que tenemos que hacer es conectarnos a ella actuando en consecuencia.

Todo empieza por amarse a uno mismo, evitar todo pensamiento negativo que no hace otra cosa que hacernos daño. Pensar que somos perfectos y que así lo éramos cuando fuimos creados -es decir, cuando emanamos de esa fuente - es la clave de la felicidad.

Somos seres infinitos y tenemos que encontrar la manera de vivir en sintonía con la fuente, para que la abundancia, la salud, la alegría, la bondad y el amor venga a nosotros de nuevo, porque todo eso ha estado y está siempre dentro de nosotros. La única cosa que nos queda es reencontrarnos con ellas y desearlo para que, posteriormente, lo podamos recibir con gratitud infinita.

Pensar que somos seres individuales y definidos no hace otra cosa que limitar nuestro poder creativo. Ese poder creativo es el que forma y crea nuestra vida. Porque viene dictaminada por nuestros pensamientos.

Una baja autoestima y un sentimiento de negación solo atraerá cosas que realmente no deseamos en nuestra vida pero el universo, la fuente -es decir, el punto central de creación- escucha cada uno de nuestros deseos que emitimos en forma de pensamientos o ideas y entiende, como sabiduría suprema que es, que todas esas cosas son las que queremos porque eso es lo que le estamos diciendo de forma consciente e inconsciente.

Se puede creer en ello... o no. Pero las claves son claras y que nuestros actos en la vida se rijan por la bondad, el amor y la paz no puede tener consecuencias peores de las que la maldad, el odio o el rencor nos puedan aportar en nuestro día a día.

"Aprendiendo a ser persona"  

Ja ha passat temps des de l'última entrada al blog... i no és per falta de temps o ganes, sinó perquè malgrat ser una xerraire compulsiva en el dia a dia, el fet de plasmar els meus sentiments i/o impressions de manera escrita no em resulta tan fàcil com sembla.

I és que les muses no sempre et visiten quan a una li ve bé, al contrari, solen fer-se de rogar i deixar-te com una idiota davant la pantalla de l'ordinador exprimint-te el cervell en busca d'alguna cosa a dir que no siguen banalitats sense sentit... Com ara, que en quasi dos paràgrafs no he dit res de bo.

Però quin sentit tenen les paraules, bé siguen escrites o expressades oralment si no hi ha algú a l'altre costat que les reculla de bon grat? Hi ha tanta gent que parla per tal de no quedar-se callat... i en diuen de barbaritats...! Això de "regalar-li l'orella a algú" és tan comú entre nosaltres... i per què? a mi no em fan falta regals d'eixos! No en vull de ficció a la meua vida, per això ja tinc la televisió o els llibres. Quant que ens agrada utilitzar la paraula "hipocresia" o "hipòcrita" de manera gratuïta, sense adonar-nos-en que la majoria de nosaltres (per ni dir tots) som tan poc reals... Mai fem nostre allò de predicar amb l'exemple, donem consells a amics i familiars que mai hauríem sigut capaços de seguir en la mateixa situació, ens atrevim a jutjar actituds que acabem fent en el futur o les hem fet alguna volta en el passat. Per què no podem deixar d'actuar com a agents del bé i del mal i pensar que cada persona és un món, cada situació o circumstància és diferent i prestem més atenció als nostres propis errors en compte de entrar a valorar els de la resta?

Al remat, tot es pot resumir en una frase curta, com aquestos grans personatges ens diuen amb tan sàvies paraules:

- L'home que ha començat a viure seriosament per dins, comença a viure més senzillament per fora ( Ernest Hemingway)

- La vida consiteix no en tenir bones cartes, sinó en jugar bé les que un té (Josh Billings)

- Esforcem-nos en viure amb decència i deixem als murmuradors que diguen el que els plagui (Molière)

- S'ha de viure com es pensa, sinó s'acaba per pensar com s'ha viscut (Paul Charles Bourget)

Pensa, actua, parla.

Pensaments, actituds i paraules... de vegades van de la mà, d'altres funcionen d'un mode tan independent que sembla impossible que puguen pertànyer a una mateixa persona.
Així de complicats som els humans; estem sempre en una contínua batalla de la que sabem que no podrem mai eixir vencedors. Perquè el nostre pitjor enemic és el temps, ell és el que acaba definint-nos i mostrar-nos als ulls del món com som en realitat: allò que hem pensat, la manera en què hem actuat o les paraules que alguna vegada vam dir es posen de manifest al servei del temps i de la veritat.

Aleshores ja no pots amagar-te, no pots fingir ni enganyar-te... perquè, sí, ens enganyem, i tant que ho fem! De vegades, quan no volem admetre la realitat. D'altres, simplement pel pur plaer del martiri al que tant ens agrada sotmetre'ns d'una manera tan gratuïta...

Però és més fàcil culpar la societat, la que ens marca com hem de comportar-nos davant els demés, el que està bé... el que està mal. Moltes vegades no escoltem el nostre cor, o la nostra consciència, els deixem de costat per tal que no ens jutgen, per tal que la nostra imatge quede neta, sense taques, sense llagues en les que furgar.

I ens convertim en borregos, en simples seguidors d'uns esquemes que ens dicten el camí, en falses personalitats que poden perdre l'oportunitat de la seua vida per no haver sigut valents, per no enfrontar-se a la veritat... per imbècils!

Perquè estem plens de prejudicis, ens agrada tant avançar-nos als esdeveniments... visualitzar un futur que ens sembla fàcil de planejar però que en realitat és tan difícil de predir que acaba distorsionant-nos el present, que és en realitat el que ens deuria preocupar, el que deuríem gaudir i no enterbolir-lo amb decisions incorrectes.

Així, doncs, pensem, parlem i actuem de manera coherent, sense obsessionar-nos amb les conseqüencies dels nostres actes, de les nostres paraules, dels nostres pensaments... en definitiva, vivim!

"Tu fas que desitge ser millor persona" (Mejor Imposible)

Sempre t'oblidaré

La taula continua com la vàrem deixar anit... plena de fem, brutícia i burilles. No hi havia ganes de res, tot era confós i ho vàrem deixar estar, allà, tot per terra, com sempre ho deixe tot a la vida.

Tu ara no hi ets, mai hi ets... per què hi havies d'èsser ara? Sembla que t'agrade veure'm endinsada en aquesta solitud, desamparada i amb tota la càrrega al meu llom... de vegades ets tan imbècil...

Els meus pares ja m'ho deien, no els reals, els imaginaris, però, aquells que habiten a la meua consciència, els que no em deixen mai, encara que de vegades no els faig cas, son tan pesats... Sempre em van advertir que et fugira, que mirara cap a un altre costat però fer-los cas de vegades és tan difícil... 

Sona el telèfon, m'irrita... m'irrita tant eixe so esgarrifós que em recorda que no estàs... romans als meus pensaments dia després de dia, crivellant-me, torturant-me i matant-me poc a poc... 

Les converses mai han sigut el teu fort, no obstant sí el meu... la meua estratègia per retenir-te, sempre... mai... de vegades... mentides.

Em cremes com el glaçó de gel que he de sostenir esperant-te, jurant-me que vindràs per fer-me més lleuger el treball... vindràs? No, sé que no ho faràs, per què havies de fer-ho ara? Mai te n'has adonat i mai te n'adonaràs, perquè sempre has gaudit veient-me sofrir, com qui veu l'espectacle del circ romà des de les graderies més privilegiades.

Riu-te si vols, plora... no m'importa... la història sempre és la mateixa, no hi ha final, tan sols un to be continued, com les pel.lícules de trilogies que mai t'han agradat. Com t'havien d'agradar? Això mai ha anat amb tu, ho menysprees, com ho fas amb mi... mentider.

Ara només en resta esperar... com sempre... veure passar el temps... com sempre... somniar desperta... com sempre. No em tornes a visitar si no es per quedar-te.

Fins mai, sempre t'oblidaré.

Se ofrece licenciada en filología inglesa Licenciada en filología inglesa con experiencia como docente en cursos de inglés y clases particu...
Segunda mano

VALENCIANGLISH

Em sorprèn la quantitat de gent que diu no saber-ne “ni papa” d’anglès, afirmant que no surten del tant conegut “hello” o del “good-bye”. És per això que m’he decidit a dedicar a aquestes persones el següent escrit per fer-les veure que saben més anglès del que es pensen i que estan rodejades d’anglicismes al seu dia a dia sense ni tan sols adonar-se’n...

“Quants de vosaltres heu optat per l’esport com una alternativa d’oci? De segur que molts heu practicat un poc de footing, heu fet step a un gym o heu trobat divertit jugar un partit de football o basket. Jo, sincerament, no em confesse una amant de l’esport; sóc més bé de les que els agrada seure al sofà i donar-li al botó de l’on i després al play al DVD per tal de veure una bona pel.lícula; si no m’agrada -com ara, els westerns-, simplement li done a l’ stop i prem el botó de l’off per apagar-lo. En estiu, quan arriba el cap de setmana, també m’agrada anar a la platja, per gaudir del sol i poder lluir bronzejat en enfundar-me uns shorts ben curts... unes horetes de relax i, en arribar a casa, una bona passada d’after-sun (una crema per a després del sol)per prevenir rojors innecessàries. Hi ha persones que prefereixen untar-se de body milk (llet corporal), però tant si fa. A boqueta de nit, els xics s’afaiten, seguit d’un bon after-shave, uns jeans còmodes i a passejar ( o a jugar a la play station, que els agrada molt)! Les xiques, per més coquetes, triem el millor top de l’armari, uns leggins sexy, ens pintem la ratlleta de l’ull amb un eye-liner, un poc de gloss (per donar brillo) als llavis... i a passejar! A la nit potser anem a sopar, a fer-nos un sandwich de bacon i una cola light, per agafar forces i més tard ballar un poc de rock & roll i swing, o gaudir d’un bon concert de música jazz, blues o soul a algun pub proper. En tornar, revisaré els meus e-mails i obriré un document en word per tal d’escriure unes paraules i el guardaré en el pen, i en unes horetes estaré dormint, no sense haver passat abans pel water per rentar-me les dents. I em posaré a somniar amb un viatge meravellós, on no hi haja overbooking a les línies aèries...”

P.D: Potser l’escrit us semble un poc incoherent, però és una xicoteta mostra de l’ample vocabulari anglo que fem servir sense adonar-nos-en... Per no parlar de la quantitat de paraules llatines en llengua anglesa. Però bé, tal volta això en un proper escrit.

POR

Tenir por és una sensació d’allò més normal en algun moment puntual de la nostra existència; sentim por quan arribem a final de mes i no sabem si hi podrem pagar totes les factures que tenim pendents; també ens envaeix eixe sentiment quan ens parem a pensar en la mort, abans d’una operació important per la que hem de passar on està en joc la nostra salut...

Són diverses les situacions en la que hom es pot trobar i experimentar una por més o menys intensa; però bé, què és la por en realitat? La sofrim tots de la mateixa manera? On està el límit que separa la por de la cautel.la? A cas eixa alteració emocional no és una manera que el nostre cos té d’aconsellar-nos precaució?

Tito Livio va dir: “La por sempre està disposada a veure les coses pitjors del que són”. Aquesta cita, i variants de la mateixa, prenen força quan la por suposa un bloqueig a l’hora de fer determinades coses. El temor al fracàs és l’exemple més clar d’eixe tipus de sentiment poruc; sense cap dubte, quan el nostre futur està en mans d’una decisió que hem de prendre, al nostre cervell s’activa una alarma que ens ompli el cap d’interrogants inevitables: “Estaré fent el correcte?”, “Sabré fer-li front a les conseqüències?” “Sortirà tot bé?”... Com ja he dit, totes estes qüestions són, com a mínim, inevitables, encara que no ens afecten de la mateixa manera a tots.

He de confessar que a mi, no és que em causen por els esports de risc com fer “puenting”, paracaigudisme, o pràctiques similars; el que sent és vertader pànic davant la idea d’haver de llançar-me al buit sense cap motiu aparent, només pel fet de que la meua adrenalina se’m dispare a una velocitat esgarrifosa. Exemples com aquest són els que m’insten a pensar en si Edmund Burke no té raó quan diu que “La por atenta i previsora és la mare de la seguretat” ; no és cert que, quan el meu cos experimenta por en aquests casos, no és més que una precaució davant un possible final tràgic? 

Seguint amb les cites i ja per acabar, he de donar-li tota la raó a una frase que Alonso Ercilla va deixar patent i que no hem de passar per alt, doncs, al meu parer, reflexa un poc d’eixos dos sentiments que he esmentat més amunt: d’una banda, la por cautelar o previsora, d’altra, la que, malgrat ser quasi impossible,  deuríem eliminar de les nostres vides, degut a que no és més que un sentiment d’inseguretat davant tot allò que ens resulta desconegut; “La por és natural en el prudent, i vèncer-la és del valent”.

Pensaments matutins per a reflexions vespertines